salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dissabte, 17 de febrer de 2018

Mansourasaurus shahinae, nou Titanosaure del Cretaci superior d'Egipte.

El Cretaci superior a l'Àfrica continental (en una definició que inclou la Península Aràbiga, que llavors formava part d'aquesta massa i no d'Àsia, però que exclou Madagascar) sempre s'ha caracteritzat per donar fòssils de vertebrats terrestres, inclosos dinosaures, molt fragmentaris i que moltes vegades no permeten cap identificació taxonòmica a nivell de gènere i espècie. Tot i això, en els últims temps estan apareixent restes que permeten omplir llacunes sobre la composició faunística de l'Àfrica finicretàcica i la seva relació amb les faunes dels continents veïns. Entre aquests descobriments es troba un nou Sauròpode Titanosaure, el qual és també la darrera aportació en Paleontologia de dinosaures de la terra dels faraons.
El 29 de gener es donar conèixer, a la revista Nature Ecology and Evolution i de la mà d'un equip de paleontòlegs dirigits per en Hesham Sallam (Universitat de Mansoura, Egipte), el Mansourasaurus shahinae, un Titanosaure Lithostrotia del Cretaci superior Campanià (80 M.A.) d'Egipte. El nom genèric del Sauròpode fa referència a la Universitat de Mansoura, la qual s'ha encarregat de bona part del treball de camp i de laboratori en l'animal, mentre que el nom específic homenatja a la Mona Shahin, qui va ajudar en la creació del Centre de Paleontologia de Vertebrats de la ja mencionada universitat egípcia. El Mansourasaurus presenta l'honor d'estar representat per l'esquelet de vertebrat terrestre més complet trobat en sediments del Cretaci superior a l'Àfrica continent fins al moment. Aquest està compost per fragments del crani, els dos dentaris, tres vèrtebres cervicals i dues de dorsals (tots dos conjunts amb costelles associades), l'escàpula-coracoides, l'estèrnum, els dos húmers, un radi, un metacarpià III i els metatarsians I, III i (sense tenir tota la certesa) IV. Tots aquests ossos formarien un dinosaure de 8 i 10 m que no hauria acabat de créixer degut a que l'escàpula i el coracoies no estan fusionats encara que sí que ho estan els centres vertebrals i les apòfisis espinoses. Unes peces òssies aplanades i amb contorns irregulars de l'holotip del Mansourasaurus han estat interpretats com possibles osteoderms. Els fòssils van ser desenterrats a l'oasi de Dakhla del Desert Occidental egipci, situat geològicament a la Formació Quseir (Campanià).

Dalt-esquerra: mapa d'Egipte on es marca l'oasi de Dakhla,d'on provenen els fòssils del Mansourasaurus. Dalt-dreta: disposició de les restes òssies del dinosaure in situ. Baix: reconstrucció de l'esquelet del Mansourasaurus on es marquen amb color els ossos presents en l'holotip.
Foto: Sallam et al. (2018)/Nature Ecology and Evolution.
El Mansourasaurus es troba diagnosticat per deu alveòls dentals (per a la col·locació de les dents a l'os mandibular) al dentari, una estructura semblant a la barbeta relativament desenvolupada a la símfisi (zona més anterior del dentari), centres vertebrals de les vèrtebres cervicals anteriors i mitjanes amb un foramen al darrere de la seva cara lateral i un foramen a les costelles cervicals anteriors. El Titanosaure egipci ha estat identificat com un Lithostrotia a partir d'un estèrnum que supera en longitud a l'húmer en un 70% i un extrem distal del radi inclinat en un angle de 20º respecte de l'eix de l'os del braç. L'anàlisi filogenètica del Mansourasaurus ha revelat que els Titanosaures Lithostrotia que estan més relacionats amb ell són els Saltasàurids del Cretaci superior Campanià-Maastrichtià d'Europa i Àsia. De fet, el tàxon germà del Mansourasaurus és l'ibèric Lohuecotitan i una anàlisi paleobiogeogràfica mostra que els avantpassats del nou tàxon egipci haurien arribat a Àfrica des d'Europa. Aquest grup també es troba integrat per l'ibèric Lirainosaurus, els mongols Nemegtosaurus i Opisthocoelicaudia, el francès Ampelosaurus i el romanès Paludititan i alguns caràcters ossis que donen suport a aquesta associació, tots de l'escàpula-coracoides, són la manca d'expansió de l'escàpula i un foramen a l'àrea del coracoides en articulació amb l'escàpula. Aquest clade afro-eurasiàtic de Titanosaures Saltasàurids es troba a la vegada relacionat amb un altre format per espècies nord-americanes com l'Alamosaurus i sud-americanes com el Dreadnoughtus, la divergència entre els quals s'hauria donat fa 100 M.A., la mateixa època en que es van separar Amèrica del Sud i Àfrica.

A dalt: mapa de la Terra a finals del Cretaci on es mostren els models paleobiogeogràfics proposats pels Titanosaures Saltasàurids a partir dels 100 M.A., notant-se la divisió entre els llinatges americà i africà i la unió d'aquest últim amb l'eurasiàtic. A baix: arbre filogenètic amb eix cronològic del Cretaci on es mostren els resultats obtinguts pel Mansourasaurus i també s'indica l'època de separació entre Amèrica del Sud i Àfrica.
Foto: Sallam et al. (2018)/Nature Ecology and Evolution.
Malgrat el caràcter fragmentari i ambigu del registre fòssil de vertebrats terrestres al Cretaci superior de l'Àfrica continental, al llarg dels anys s'han formulat diverses hipòtesis referents a la paleobiogeografia de la fauna present en aquesta època i aquest territori. Mentre alguns paleontòlegs han postulat que Àfrica estaria aïllada dels continents veïns i desenvoluparia una fauna pròpia composta per relictes (és a dir, llinatges que en èpoques anteriors eren més abundants i diversos i tenien una distribució geogràfica més àmplia), altres eren partidaris de connexions faunístiques intercontinentals amb Europa després de la separació amb Amèrica del Sud. L'estreta relació filogenètica del Mansourasaurus amb un Titanosaure europeu es converteix en la primera evidència amb proves robustes d'intercanvis faunístics entre les dues ribes del Mar de Tetis a finals del Cretaci. Això també és un missatge per seguir la investigació paleontològica en el Cretaci superior africà amb l'objectiu de trobar més fòssils en un estat de conservació considerable que permetin identificar tàxons a nivell de gènere i espècie i, de retruc, confirmar o refutar més suposicions sobre el caràcters dels animals que hi van viure.

Reconstrucció d'un Mansourasaurus en una platja junt amb una bandada d'aus.
Foto: Andrew McAfee.

dissabte, 10 de febrer de 2018

Caihong juji, el dinosaure de l'Arc de Sant Martí.

El primer dinosaure no aviari emplomallat del 2018 arriba per partida doble ja que també mostra evidències de quin color podrien ser les seves plomes, el qual no deixarà indiferent a ningú. Es tracta del Caihong juji, un Teròpode Paraves basal procedent del Juràssic superior del nord-oest de la Xina presentat a la revista Nature Communications el 15 de gener per part d'un equip dirigit per en Dongyu Hu (Museu de Paleontologia de Liaoning, Shenyang, capital de Liaoning). El nom genèric del dinosaure, Caihong, significa "Arc de Sant Martí" en xinès, degut a que l'holotip es troba molt ben preservat i per un seguit de proves que aporta sobre l'origen evolutiu dels Paraves, mentre que el nom específic juji vol dir "cresta gran" en la mateixa llengua, per la presència en aquest dinosaure d'una cresta lacrimal prominent.

A: foto del motlle de l'esquelet holotip del Caihong. B: foto del contramotlle. C: dibuix de l'esquelet. D: foto del crani. E: dibuix del crani.
Foto: Hu et al. (2018)/Nature Communications.
El Caihong està basat en un esquelet gairebé complet amb plomes preservat en una llosa que representaria un animal de 0,4 m de longitud i una massa corporal estimada de 475 g procedent del jaciment de Gangou, ubicat administrativament al nord de la província xinesa d'Hebei i geològicament a la Formació Tiaojishan (Juràssic superior Oxfordià, 161 M.A.). D'aquesta àrea i època provenen els Paraves més antics del registre mundial (Anchiornis, Xiaotingia, Eosinopteryx, Aurornis), però tots ells presenten una morfologia semblant tant pel que fa als ossos com a les plomes. El Caihong es caracteritza per presentar certes diferències amb aquest patró general de Paraves basals. El Caihong presenta com a caràcters de diagnòstic, a més de les crestes lacrimals abans esmentades, una fenestra accessòria al maxil·lar i un ili curt que és menys de la meitat de la llargada del fèmur (mentre que en altres Teròpodes, l'ili és més de la meitat de la llargada del fèmur). A més, també es diferencia de la resta de Paraves de la Formació Tiaojishan en posseir un musell que representa un 60% de la llargada del crani, extremitats anteriors relativament curtes (un 60% de la llargada de les seves equivalents posteriors, mentre que en els altres tàxons és entre el 75% i el 85%) i un cúbit i un radi més llarg que l'húmer.
Respecte a les plomes del Caihong, les situades als braços arriben a ser més de 2 cops més llarg que l'húmer, fet que fa engrandir la mida de l'extremitat anterior respecte a quan només es miren els ossos. Hi ha un seguit de plomes situades a prop del polze dret, estructura que recorda l'àlula de les aus actuals (grup de plomes posat sobre els dits que es desplega en maniobres de vol a baixa velocitat), pel que s'ha suggerit que també ho seria encara que no hauria de tenir la mateixa funció. A les extremitats posteriors, el Caihong presenta els peus extensament emplomallats amb plomes pennàcees (identificades per presentar barbes paral·leles). Pel que fa a la cua, les rectrius (plomes de vol de la cua) adjuntes a les vèrtebres caudals anteriors i mitjanes tenen eixos asimètrics (el qual ja és una prova de que tindria les adaptacions per poder volar) i formarien una cua en forma de fulla de falguera que superaria en superfície a la de l'Archaeopteryx. Els eixos asimètrics de les rectrius i els braços allargats indica que el Caihong tindria una locomoció diferent a la d'altres Paraves de la Formació Tiaojishan.

Fotos de plomes de vàries àrees del cos de l'holotip del Caihong. A i B: plomes del coll. C: plomes del pit. D i E: plomes dels braços. F: plomes de les cames. G, H, I i J: rectrius.
Foto: Hu et al. (2018)/Nature Communications.
En Hu i col·laboradors van extreure 66 mostres de les plomes de l'holotip del Caihong per estudiar-les amb un microscopi electrònic. S'hi han observat unes estructures que s'han descartat com pertanyents a bacteris i que més aviat serien melanosomes, que indiquen el color de les plomes i que ja s'havien trobat en altres fòssils Paraves. Aquests melanosomes indiquen que el color majoritari del cos del Caihong seria el negre, però hi ha algunes mostres procedents del cap, del pit i de la base de la cua que tenen forma de plaqueta i recorden als melanosomes que permeten la iridescència (el canvi de color depenent de l'angle en que es mira) amb colors vius en els colibrís. D'aquesta manera, el Caihong presentaria certa diversitat de pigment de plomes i els melanosomes en forma de plaqueta donarien també colors vius com encara que no s'han pogut identificar. La iridescència ja s'havia identificat anteriorment en un Paraves mesozoic, el Dromeosàurid del Cretaci inferior Microraptor, el qual mostrava aquesta característica en tot el plomatge. El Caihong és curiós perquè presenta a la vegada dues possibles eines d'exhibició dels Teròpodes de les quals una, les plomes en aquest cas iridescents, és pròpia dels Paraves com ell, i l'altra, la cresta lacrimal, més característica dels Teròpodes més basals. Per tant, el nou tàxon indica que l'aparició de noves formes d'atreure l'atenció va ser anterior a la desaparició de les velles.

Reconstrucció d'un Caihong sobre la branca d'un arbre en que es mostren els patrons de color que tindria segons el que se sap a partir dels seus melanosomes (els colors de l'àrea iridescent són especulatius).
Foto: Velizar Simeonovski. 

dissabte, 3 de febrer de 2018

Diluvicursor pickeringi, nou Ornitòpode del Cretaci inferior d'Austràlia.

L'11 de gener es va publicar, a la revista PeerJ i de la mà d'un equip dirigit per en Matthew Herne de la Universitat de Queensland (Brisbane, Austràlia), un dels primers tàxons binomials de dinosaures no aviaris del 2018. Es tracta del Diluvicursor pickeringi, un petit Ornitòpode procedent del jaciment Eric the Red West de la Formació Eumeralla (Cretaci inferior/mitjà Albià, 100 M.A.), a l'estat australià de Victòria, al sud-est del país. De la Formació Eumeralla ja s'han recuperat dos altres Ornitòpodes, el Leaellynasaura i el Atlascopcosaurus, tots dos amb holotips basats en restes cranials. En canvi, el fòssil tipus del Diluvicursor és un esquelet postcranial parcial consistent en una part caudal de la columna vertebral gairebé completa, els extrems distals de la tíbia i el peroné drets, un tars dret complet i un peu dret parcial.

Foto (a) i dibuix (b) de l'holotip del Diluvicursor.
Foto: Herne et al. (2018)/PeerJ.
El nom genèric Diluvicursor significa "corredor del diluvi o de la inundació" en llatí, ja que l'holotip es va trobar en els sediments d'un antic riu que passava pel lloc de descobriment del dinosaure cap a l'Albià que, a més, es trobava dins d'una plana d'inundació, mentre que el nom específic pickeringi homenatja al paleontòleg David Pickering, que va contribuir especialment en el desenvolupament de la Paleontologia australiana i que va morir durant la producció de l'article de presentació del dinosaure. L'holotip del Diluvicursor fa 1,2 m i la falta de fusió de les vèrtebres caudals suggereix que es tracta d'un juvenil. El Diluvicursor també es troba representat per una vèrtebra caudal aïllada, un mesurament de la qual indica que aquest Ornitòpode podria arribar als 2,3 m, encara que no se sap si pertany a un exemplar adult o no. El Diluvicursor es troba diagnosticar per apòfisis espinoses de les vèrtebres caudals baixes i gairebé iguals a l'altura del centre vertebral, procés intervertebral (extensió òssia de les vèrtebres situada en l'àrea d'articulació d'aquestes) triangular i amb una osca en forma de V en el centre de la vèrtebra adjacent i costelles caudals amples que representen el 80% de l'alçada total de les vèrtebres.
Es van utilitzar diverses matrius filogenètiques per resoldre les relacions taxonòmiques del Diluvicursor, i en tots forma part de politomis (grup de tàxons propers temporal en els quals no s'acaben de resoldre les seves relacions filogenètiques) dins dels Ornitòpodes o del grup més inclusiu dels Ceràpodes (Ornitòpodes+Marginocèfals), sense poder indagar més. Tot i això, un seguit de caràcters de les vèrtebres caudals, el tars i el peu com les proporcions baixes de les vèrtebres, un procés ascendent de l'astràgal (zona de contacte de l'os amb la tíbia) ample i en angle obtús, un metatars I en forma de T i un metatars II en forma de lluna creixent acosten l'espècie australiana a la resta d'Ornitòpodes de la Formació Eumeralla, a tàxons sud-americans i antàrtics (Gasparinasaura, Anabisetia, Morrosaurus) i als Driosàurids d'Àfrica i Lauràsia. Aquestes relacions seran confirmades per una nova anàlisi filogenètica. Els dinosaures més propers per ara al Diluvicursor són dos esquelets parcials del jaciment Dinosaur Cove dins de la Formació Eumeralla (que en alguns estudis estan considerats com exemplars de Leaellynasaura), els quals es diferencien per tenir la cua més curta i un peu més robust, i una vèrtebra caudal aïllada procedent d'Eric the Red West, indicant la presència d'almenys dos tàxons d'Ornitòpodes en aquest jaciment.

A dalt: imatge de tomografia computada de les falanges superiors del peu de l'holotip del Diluvicursor on es pot veure la patologia que pateix (veure més avall). A baix: aproximació de l'anomalia.
Foto: Herne et al. (2018)/PeerJ.
Altres aspectes sobre el Diluvicursor i el seu holotip tractats per Herne i col·laboradors són la presència d'una patologia en el peu de l'exemplar tipus del dinosaure i la posició que tindria en l'ecosistema de la Formació Eumeralla de l'Albià respecte als altres Ornitòpodes de la regió. En primer lloc, l'extrem de la primera falange del dit I del peu es troba desviat respecte a la seva articulació amb el metatars II, el qual ha estat identificat com una patologia antemortem (és a dir, feta abans de morir) i no com a conseqüència de l'enterrament del fòssil per la presència de teixit os rugós en l'àrea en que hi hauria d'haver l'articulació, una anomalia coneguda com osteofitosi. Això hauria resultat que l'articulació entre els metatarsians i les falanges tingués menys mobilitat. En segon lloc, l'entorn de la Formació Eumeralla en temps del Diluvicursor està constituït per boscos de coníferes amb grups molt variats de plantes baixes, entre les quals hi havia Angiospermes. Això hauria ajudat a que els diferents Ornitòpodes que habitaven aquest hàbitat tindrien formes d'alimentació diferents a partir de la seva morfologia. És una hipòtesi que s'ha formulat a partir de les diferències entre el Diluvicursor i els Ornitòpodes de Dinosaur Cove, els quals també van ser enterrats en un riu. Aquest fet també dóna suport a aquesta proposta tenint en compte que l'antic riu de Dinosaur Cove era més petit i tindria menys força que el d'Eric the Red West.

Reconstrucció de dos Diluvicursor buscant menjar per la riba d'un riu (representant en el que es va trobar l'holotip del dinosaure).
Foto: Peter Trusler. 

dissabte, 27 de gener de 2018

Els dinosaures de l'any 2017: Bonapartesaurus rionegrensis.

Per acabar la sèrie 2017 d'Els dinosaures de l'any, us parlaré del Bonapartesaurus rionegrensis, un Hadrosàurid del Cretaci superior d'Argentina presentat el 20 d'abril a la revista Journal of Vertebrate Paleontology per la Penélope Cruzado-Caballero (Instituto de Investigación en Paleobiología y Geología, General Roca, província de Rio Negro) i en Jaime Powell (Universidad Nacional de Tucumán, província homònima). El Bonapartesaurus és el tercer Hadrosàurid vàlid d'Amèrica del Sud junt amb el Sercernosaurus koerneri i el Lapampasaurus cholinoi, sent una de les poques regions del Gondwana on són presents i on, a més, tenen un caràcter més enigmàtic i volàtil que els seus parents profundament estudiats del Lauràsia.

Reconstrucció de dos exemplars de Bonapartesaurus, els quals es troben acompanyats d'un ramat de Titanosaures al seu darrere i una banda de Dromeosàurids al seu costat esquerre.
Foto: Luis Rey.
El nom genèric Bonapartesaurus homenatja en José Fernando Bonaparte, un dels paleontòlegs argentins més influents, mentre que el nom específic fa referència a la província de Rio Negro, d'on provenen els seus fòssils, més concretament del jaciment Salitral Moreno situat dins de la Formació Allen (Cretaci superior Campanià-Maastrichtià). L'holotip del bec d'ànec consisteix en un esquelet parcial i articulat que conté 4 vèrtebres dorsals, un sacre complet, 27 vèrtebres caudals, 18 xebrons, 3 costelles dorsals, un fragment d'escàpula, un fragment de l'húmer esquerre, un cúbit esquerre, un ili dret, un pubis esquerre, fragments d'isqui, els dos fèmurs, les dues tíbies, els dos peronés, un astràgal esquerre, un calcani dret i un peu esquerre articulat. Aquest exemplar ja era conegut en la comunitat paleontològica argentina, encara que no sota el nom de Bonapartesaurus rionegrensis. Va ser inclòs al 2010 en la descripció de l'Hadrosàurid Willinakaqe salitralensis (amb el nom específic fent referència a Salitral Moreno) junt amb uns fòssils procedent de la localitat d'Islas Malvinas (província de La Pampa). Actualment, el Willinakaqe està considerat un nomen vanum (expressió llatina que significa que la nomenclatura en qüestió ja no es pot utilitzar per al material d'estudi taxonòmic per al qual es va crear) al veure's que moltes restes que es trobaven sota el seu paraigües eren molt diferents entre si i, en conseqüència, era una quimera composta per exemplars de diferents estadis ontogènics i fins i tot diferents tàxons.

El sacre de l'holotip del Bonapartesaurus, amb una aproximació als centres vertebrals de la primera i l'última vèrtebres sacres.
Foto: Cruzado-Caballero & Powell (2017)/Journal of Vertebrate Paleontology.
El Bonapartesaurus es troba diagnosticat per la següent llista de caràcters ossis: apòfisis espinoses de les vèrtebres sacres 3,5 vegades majors que els seus respectius centres vertebrals, apòfisis espinoses de les vèrtebres caudals anteriors 3,5-4 vegades majors que els seus respectius centres vertebrals i esteses cap endarrere, un procés preacetabular de l'ili desviat cap a avall i que forma un angle de més de 150º, una cresta cnemial de la tíbia estesa cap endavant i una superfície articular de l'astràgal per a la col·locació estesa cap al mig. L'anàlisi filogenètica del Bonapartesaurus el recupera dins de la tribu Saurolophini de la subfamília Hadrosaurinae, tenint com a tàxon germà al Saurolophus del Maastrichtià del Canadà i Mongòlia. A la vegada, aquest petit clade té com a tàxon germà al Prosaurolophus maximus del Campanià del Canadà. Entre els caràcters que uneixen el Bonapartesaurus i el Saurolophus es troba un extrem distal del peroné molt estès cap al davant i que li confereix una forma de maça. Això contrasta amb la posició que rebia el Bonapartesaurus quan estava inclòs del Willinakaqe, que es recuperava com el tàxon germà del Secernosaurus dins de la tribu Kritosaurini de la subfamília Hadrosaurinae, que té com a espècia més representativa al Kritosaurus del Campanià de Nou Mèxic.

Peu de l'holotip del Bonapartesaurus, amb abreviacions dels varis metatarsians i falanges.
Foto: Cruzado-Caballero & Powell (2017)/Journal of Vertebrate Paleontology.
Després d'establir els seus caràcters de diagnòstic i les seves relacions filogenètiques, la Cruzado-Caballero i en Powell han continuat l'estudi del Bonapartesaurus investigant les implicacions que té el nom Hadrosàurid argentí per a l'arribada d'aquests dinosaures a Amèrica del Sud. Altres anàlisis ja havien formulat la hipòtesi que els becs d'ànec haurien emigrat a aquesta porció occidental del Gondwana des d'Amèrica del Nord durant el Campanià com a molt tard, quan va existir un pont terrestre entre els dos continents que va desaparèixer al Maastrichtià i que va permetre l'intercanvi faunístic tant en direcció nord-sud com sud-nord. Aquest fenomen rep el nom d'episodi de Gondwana. La posició filogenètica del Bonapartesaurus dóna suport a aquest escenari. Els avantpassats nord-americans del tàxon argentí, representats pel Prosaurolophus, van protagonitzar dos esdeveniments de dispersió, un cap a l'Àsia, on van donar lloc al Saurolophus, i un altre cap Amèrica del Sud on van evolucionar cap al Bonapartesaurus. Tenint en compte l'època en que van viure el Prosaurolophus, el Saurolophus i el Bonapartesaurus, se senyala a l'episodi de Gondwana com el moment més probable per a la migració dels Saurolophini cap a Amèrica del Sud.

Anàlisi filogenètica dels Hadrosaurinae amb el Bonapartesaurus inclòs, on també s'indica l'origen geogràfic de cada clade, a més d'un mapa de l'Amèrica del Cretaci superior amb dues fletxes que representen l'episodi de Gondwana.
Foto: Cruzado-Caballero & Powell (2017)/Journal of Vertebrate Paleontology.

dissabte, 13 de gener de 2018

Els dinosaures de l'any 2017: Teròpodes africans descrits al 2017.

Avui us presento dos Teròpodes descrits al 2017 procedents del continent africà: es tracten de l'Ornitomimosaure basal del Cretaci inferior del Níger Afromimus tenerensis i el Ceratosaure Abelisàurid del Cretaci superior del Marroc Chenanisaurus barbaricus.


AFROMIMUS TENERENSIS

Va ser presentat l'1 de novembre a la revista argentina Ameghiniana de les mans d'en Paul Sereno (Universitat de Chicago), un dels experts més reconeguts en els dinosaures del Sàhara. El nom genèric Afromimus vol dir "imitador d'Àfrica", posant el sufix -mimus típic en els Ornitomimosaures, mentre que el nom específic tenerensis fa referència al desert del Teneré, la part del Sàhara que ocupa bona part del Níger. L'Afromimus està basat en un esquelet parcial procedent de la Formació El Rhaz (Cretaci inferior Aptià-Albià, 112 M.A.) consistent en vèrtebres caudals, dos xebrons i fragments de l'extremitat posterior amb bona part de la tíbia i una porció del peroné articulada al tars. L'Afromimus es diagnostica com un Ornitomimosaure a partir de superfícies articulars dels centres vertebrals caudals amples i en forma de cacauet i una plataforma de forma subtriangular a les falanges dels peus. En Sereno relaciona l'Afromimus amb el Nqwebasaurus, del Cretaci inferior Valanginià (135 M.A.) de Sud-àfrica, l'Ornitomimosaure més antic i basal, recolzant la hipòtesi d'un origen meridional d'un clade que va tenir el seu auge evolutiu a Lauràsia.

Detall del peu de l'holotip de l'Afromimus.
Foto: Sereno (2017)/Ameghiniana.
Això s'acabaria aquí si no fos que els resultats d'en Sereno fossin sotmesos a una crítica de l'Andrea Cau a Theropoda. L'italià comenta que la tíbia i el tars de l'Afromimus no recorden als dels Ornitomimosaures i més aviat s'assemblen als dels Ceratosaures derivats del clade Abelisauroidea. Per tant, retreu a en Sereno que hagi considerat els caràcters que apropen l'Afromimus als Abelisauroïdeus, més concretament als Noasàurids (Noasauridae), com convergència evolutiva i que, quan en un moment de la descripció del nou Ornitomimosaure el compara amb un Noasàurid encara sense identificar de la Formació El Rhaz, cregui que no ha de formar part d'aquest grup, ja que les diferències amb un sol exemplar no són suficients per arribar a aquesta conclusió, a més de que no hagi realitzat cap anàlisis filogenètica. En Cau ho ha fet i obté justament que l'Afromimus és un Noasàurid i no un Ornitomimosaure, resultats que han servit per comparar-lo amb l'Elaphrosaurus (Juràssic superior de Tanzània), al qual va passar per la mateixa situació.

Reconstrucció d'un Afromimus comparat amb un gos. Curiosament, a l'apartat de clade es considera un Noasàurid i no un Ornitomimosaure.
Foto: Cisiopurple.


CHENANISAURUS BARBARICUS

Aquest Abelisàurid marroquí va ser presentat el 28 de març a la revista Cretaceous Research per un equip dirigit per en Nicholas Longrich de la Universitat de Bath (Anglaterra). Les restes del Chenanisaurus van ser recol·lectades al jaciment de Couche III situat a les mines de fosfat de Sidi Chennane (a on fa referència el nom genèric del dinosaure, mentre que l'específic barbaricus es refereix a la Barbaria, nom utilitzat històricament pels europeus per a la zona costanera del Magrib i que deriva de la població autòctona dels berbers) i Sidi Daoui, localitzades al seu torn a la Conca Ouled Abdoun (Cretaci superior Maastrichtià). Això és important ja que es tractaria del dinosaure no aviari més modern identificat a Àfrica, un continent on la fauna dinosauriana del Cretaci més tardà està molt poc representada respecte a les altres masses terrestres.

El dentari holotípic del Chenanisaurus (veure més avall) en vistes lateral (A), medial (B) i dorsal (C).
Foto: Longrich et al. (2017)/Cretaceous Research.
Els fòssils en els quals es basa el Chenanisaurus provenen tots de l'àrea mandibular. L'holotip és un fragment anterior de dentari esquerre procedent de la part de Couche III situada a Sidi Chennane i s'hi troben referides dents premaxil·lars de Sidi Daoui i una dent maxil·lar que no se sap de quina mina és i que ja es va analitzar al 2005. El Chenanisaurus es troba diagnosticat a partir de caràcters com una mandíbula relativament profunda i alta (respecte a unes dents relativament curtes, el que indica que el musell no seria molt llarg), un dentari inclinat cap al costat, una fila d'orificis foramina situada a una determinada altura de l'àrea lateral del dentari i puntes mandibulars àmplies amb els dos dentaris formant un angle obtús al trobar-se. Basant-se en la llargada del dentari holotípic, 20 cm, s'ha estimat que un Chenanisaurus podria fer 7 o 8 m, el que el converteix en un dels Abelisàurids més grans coneguts fins al moment i el fa rivalitzar amb certes espècies sud-americanes com el conegut Carnotaurus. Encara que el nou tàxon marroquí comparteix certs caràcters amb els Abelisàurids sud-americans com la mandíbula profunda i inclinada, l'anàlisi filogenètica feta per Longrich i col·laboradors revela que seria un membre basal d'Abelisauridae fora de les dues subfamílies (Carnotaurinae i Majungasaurinae) que es troben en el Cretaci superior d'Amèrica del Sud, Índia-Madagascar i Europa i que, a més, formaria part d'un llinatge típicament africà que hauria arribat fins just el final del Cretaci i que té com a primers representants al Kryptops i al Rugops del Cretaci inferior del Níger.

Comparació del dentari del Chenanisaurus amb els dels Abelisàurids del Cretaci superior Majungasaurus (Madagascar), Carnotaurus (Amèrica del Sud) i Ekrixinatosaurus (Amèrica del Sud).
Foto: Longrich et al. (2017)/Cretaceous Research.
La possibilitat d'aquest llinatge d'Abelisàurids propi d'Àfrica porta també al recolzament de la hipòtesi de que aquests Ceratosaures derivats van anar diferenciant-se en cada porció del Gondwana quan aquest es va fragmentar a mitjans del Cretaci, època en que estarien reemplaçant als Espinosàurids i als Carcarodontosàurids com a Teròpodes dominants de l'Hemisferi Sud. Per futures investigacions queda la qüestió de com i quan va ocórrer l'emigració d'una petita part d'Abelisàurids a Europa. També cal destacar la presència, ja reportada prèviament, de Titanosaures a la Conca Ouled Abdoun, els quals serien les preses potencials del Chenanisaurus degut a que podria caçar animals gegants degut a la seva mida considerable i les seves mandíbules curtes en conjunt amb unes dents anteriors de constitució sòlida haurien estat adaptades per esgarrapar els flancs dels botins per treure trossos de carn. Aquesta correlació Titanosaures-Abelisàurids també es troba en els jaciments del Cretaci superior de les altres parts de l'antic Gondwana, el que indica que l'Àfrica continental tindria uns ecosistemes molt semblants als de la resta de l'Hemisferi Sud abans de l'extinció del Límit Cretaci-Paleògen. 

Reconstrucció d'un Chenanisaurus perseguint un dels Titanosaures identificats a la Conca Ouled Abdoun.
Foto: Nicholas Longrich.

dissabte, 6 de gener de 2018

Els dinosaures de l'any 2017: altres Sauròpodes descrits al 2017.

SIBIROTITAN ASTROSACRALIS

El Sibirotitan astrosacralis és un Sauròpode Somphospondyli no-Titanosaure del Cretaci inferior de Rússia presentat el 26 de desembre a la revista Geobios per part d'un equip dirigit per l'Alexander Averianov (Institut Zoològic de l'Acadèmia Rússia de Ciències, Sant Petersburg). Es tracta de la nomenclatura formal del "Sibirosaurus" presentat al 2015 en mitjans de comunicació extra-acadèmics per part de paleontòlegs de la Universitat de Tomsk que també formen part de la descripció d'aquests dinosaure. El nom genèric Sibirotitan significa "tità de Sibèria" i el nom específic astrosacralis vol dir "sacre-estrella" en llatí, ja que el sacre del Sibirotitan té costelles en forma d'estrella. Es tracta del segon Sauròpode descrit de Rússia, després del Titanosaure Tengrisaurus.
Les restes del Sibirotitan procedeixen del jaciment Shestakovo 1 de la Formació Ilek (Cretaci inferor Barremià, 125 M.A.) localitzat a la província de Kemerovo (Sibèria Occidental), cosa que el converteix en un dels Sauròpode Titanosauriform més antics trobats a Àsia junt amb el Fukuititan del Japó, també del Barremià. Els fòssils a partir dels quals s'ha descrit al Sibirotitan són un conjunt de vèrtebres cervicals i dorsals, un sacre, un peu descrit anteriorment per l'Averianov al 2002 com pertanyent al clade Titanosauriformes i algunes dents aïllades. Encara que la majoria d'aquests ossos s'han trobat dispersos, s'ha considerat que podrien pertànyer a un mateix individu. A partir de la mesura d'una vèrtebra cervical, l'equip d'en Averianov va estimar que un Sibirotitan adult pesaria unes 20 tones.

Metatarsià del Sibirotitan en vàries vistes. Procedent de la descripció del peu feta per l'Averianov al 2002.
Foto: Averianov et al. (2002)/Acta Palaeontologica Polonica
El Sibirotitan es distingeix de la resta dels Sauròpodes per un sol caràcter: la part hysposphene de l'articulació hysposphene-hypantrum (característica de les vèrtebres dels Arcosaures i present en la majoria dels Sauròpodes) de les vèrtebres dorsals té una cresta relativament alta (mentre que aquesta és bastant baixa en la resta de Titanosauriforms). El coll llarg rus també es diferencia d'altres Somphospondylii per posseir només cinc vèrtebres sacres, mentre que la resta del clade en té sis. També comparteix una característica òssia amb el tàxon argentí del Cretaci superior Epachtosaurus i el xinès del Cretaci inferior Euhelopus que consisteix en la convergència de les costelles sacres cap al mig de l'os (caràcter que origina el nom específic del Sibirotitan). L'anàlisi filogenètica el recupera amb la posició esmentada al principi del text com de Somphospondylii no-Titanosaure.


SORIATITAN GOLMAYENSIS

El nom genèric d'aquest Sauròpode ja parla per si sol, es tracta del "tità de Sòria". I el seu nom específic golmayensis és una altra referència geogràfica, encara que més concreta, fa referència a la localitat de Golmayo dins d'aquesta província de Castella i Lleó. A Golmayo es troba el jaciment de Zorralbo I d'on provenen les restes del Soriatitan (aquí també es van trobar els ossos de l'Ornitòpode Magnamanus) i Golmayo també és el nom de la formació geològica del Cretaci inferior Hauterivià-Barremià (129 M.A.) on està localitzat Zorralbo I. El Soriatitan va ser presentat per un equip dirigit per en Rafael Royo-Torres (Fundación Conjunto Paleontológico de Teruel-Dinópolis) el 31 d'agost a la revista Cretaceous Research.

Húmer de l'holotip del Soriatitan.
Foto: Fundación Conjunto Paleontólogico de Teruel-Dinópolis.
El material a partir del qual ha estat descrit el Soriatitan està basat en una dent, tres vèrtebres dorsals amb costelles, un sacre parcial, un húmer, un cúbit, un radi, dos ilis parcials, dos isquis, un fragment de pubis i un fèmur parcial. A partir de la mesura de l'húmer, 1,25 m, s'ha estimat que el propietari d'aquestes restes faria uns 40 m de llargada. El Soriatitan es troba diagnosticat a partir de caràcters com costelles caudals que desenvolupen una cresta al mig de l'os, la presència d'una cresta rectangular per sobre del procés púbic de l'ili (el que serveix d'articulació entre els dos ossos pèlvics) i dues crestes laterals a l'àrea de la més gran cresta deltopectoral de l'húmer. L'anàlisi filogenètica del Soriatitan el recupera com un Braquiosàurid, el que el converteix en el primer i l'únic Braquiosàurid del Cretaci inferior europeu. I dins dels Braquiosàurids, el Soriatitan sembla tenir una relació bastant estreta amb els membres del clade del Cretaci inferior nord-americà (Cedarosaurus, Venenosaurus, Abydosaurus), amb els quals comparteix apòfisis espinoses de les vèrtebres caudals anteriors i mitjanes dirigides anteriorment i un marge lateral recte entre el cap de l'húmer i l'eix d'aquest os. La presència de Braquiosàurids al Cretaci inferior de les dues ribes de l'Atlàntic ha fet que Royo-Torres i col·laboradors s'hagin plantejat la hipòtesi que hi va haver una connexió transoceànica entre Europa i Amèrica del Nord en algun punt d'aquest període.

Dent de l'holotip del Soriatitan.
Foto: Royo-Torres et al. (2017)/Cretaceous Research.


ZHUCHENGTITAN ZANGJIAZHUANGENSIS

El Zhuchengtitan zangjiazhuangensis és un Titanosaure del Cretaci superior Campanià (73,5 M.A.) de la província xinesa de Shangdong descrit per un equip dirigit per en Jinyou Mo (Museu d'Història Natural de Guangxi, Nanning, al sud de la Xina) a la revista Geological Bulletin of China. Està basat en un húmer de 1,08 m que va ser descobert al 2008 al jaciment de Zangjiazhuang (d'on prové el seu nom específic) localitzat geològicament al Grup Wangshi (de l'època esmentada anteriorment) i administrativament a la ciutat de Zhucheng (d'on prové el seu nom genèric juntament amb el sufix -titan). El Zhuchengtitan és el primer Titanosaure del Cretaci superior província de Shandong.

L'húmer holotip del Zhuchengtitan en diferents vistes.
Foto: Mo et al. (2017)/Geological Bulletin of China.
El Zhuchengtitan ha estat identificat com un Titanosaure a partir de caràcters com una cresta deltopectoral estesa cap avall. I es diferencia de la resta dels Titanosaures per posseir una porció proximal de l'húmer relativament gran, ocupant un 55% de la llargada total de l'os, i un índex de robustesa d'aquest element apendicular també bastant important, de 0'39. Aquesta última mesura acosta el Zhuchengtitan al tàxon mongol del Campanià Opisthocoelicaudia més que a qualsevol Titanosaure asiàtic. Altres característiques com la inflor de l'os que rodeja la cresta deltopectoral i la presència d'un procés ossi que es projecta un terç més avall del final de la cresta deltopectoral justifiquen l'entrada del Zhuchengtitan a la família de Titanosaures Saltasauridae a la qual pertany l'Opisthocoelicaudia, encara que la relació entre aquests dos colls llargs s'haurà de comprovar amb l'aparició de nou material fòssil.

divendres, 5 de gener de 2018

Els dinosaures de l'any 2017: Almas ukhaa.

El 15 de desembre es va presentar a la revista American Museum Novitates (publicació del Museu Americà d'Història Natural, Nova York) la descripció d'un nou Troodòntid de la Formació Djadokhta (Cretaci superior Campanià, Mongòlia, sent el sisè tàxon d'aquest tipus de dinosaures Teròpodes reportat en aquest horitzó geològic) anomenat Almas ukhaa per part d'un equip dirigit per en Rui Pei (Universitat de Hong Kong) i que compta amb la participació dels reconeguts Mark Norell (del Museu Americà d'Història Natural) i Xing Xu (Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleontropologia, Beijing).
El nom genèric Almas del nou Troodòntid fa referència a l'Almas, un home salvatge de la mitologia mongola semblat al Yeti tibetà, mentre que el nom específic ukhaa prové del jaciment d'Ukhaa Tolgod dins de la Formació Djadokhta, d'on va ser recol·lectat el seu holotip al 1993 en una expedició conjunta del museu novaiorquès i l'Acadèmia Mongola de Ciències. Aquest fòssil ja havia estat inclòs en varis estudis filogenètics dels Teròpodes Celurosaures, però mai s'havia estudiat a fons. L'holotip de l'Almas és un esquelet que conté un crani gairebé complet i un postcrani parcial i articulat que inclou algunes vèrtebres sacres i caudals anteriors, part de la cintura pèlvica i part de les extremitats posteriors. Aquest holotip consistent en restes òssies està acompanyat per sis fragments de closca d'ou, les quals s'han situat dins del clade d'ootàxons Prismatoolithidae (relacionat amb els Troodòntids) a partir d'una superfície llisa. L'Almas és identificat com un Troodòntid a partir de caràcters com un lacrimal amb una cresta prominent a la seva part superior, dents del dentari i del maxil·lar agrupades de prop i un peu arctometatarsalià (en que la part proximal del segon metatarsià es troba comprimida entre les seves equivalents dels metatarsians primer i tercer). I l'Almas es distingeix de la resta dels Troodòntids per l'absència d'una ranura lateral a la part anterior del dentari, la presència d'un procés ossi en forma d'espiga a l'isqui i la possessió d'un tercer xebró més del triple de gran que la seva respectiva vèrtebra caudal.

Esquelet holotip de l'Almas.
Foto: Pei et al (2017)/American Museum Novitates.
Pei i col·laboradors no han realitzat cap anàlisi filogenètica de l'Almas, la qual es deixarà per un estudi futur, però sí que han comparat la seva anatomia amb la d'altres Troodòntids de la Formació Djadokhta i amb els membres basals del clade procedents de la Biota de Jehol (Liaoning, Cretaci inferior). Això és degut a que l'Almas presenta en el seu esquelet caràcters tant primitius com derivats, els quals també influeix en el possible estadi filogenètic de l'holotip d'aquest petit Teròpode mongol. L'estudi histològic de mostres d'osos de les extremitats no ha pogut determinar l'edat de l'esquelet tipus de l'Almas, així que l'equip d'en Pei s'ha hagut de basar en la morfologia per poder determinar si és un juvenil o un adult. L'holotip de l'Almas presenta signes de ser un exemplar immadur com la manca de fusió de la caixa craniana i de les vèrtebres sacres, encara que no estaria molt lluny d'arribar a l'edat adulta degut a que ja té fusionat els parietals i els tarsians. Altres possibles caràcters juvenils com una mida petita, una òrbita ocular allargada i un musell curt s'han interpretat com pedomòrfics (trets propis d'infants que es conserven en els adults). Aquestes característiques també es troben en els Troodòntids basals de la Biota de Jehol, però, en canvi, l'Almas no presenta altres trets primitius com un nariu extern que se superposa al marge anterior de la fossa antorbital (situada davant de l'òrbita ocular) i un metatarsià II gairebé igual d'ample que el seu equivalent IV. A més, l'Almas comparteix molts caràcters cranials amb els Troodòntids derivats (majoritàriament de major mida i musell allargat) com un nariu extern localitzat al davant de la fossa antorbital i una fenestra promaxil·lar (obertura a la zona anterior del maxil·lar, característica dels Teròpodes Averostra) que no es veu des del costat del maxil·lar.

El crani de l'holotip de l'Almas en vista lateral esquerra.
Foto: Pei et al. (2017)/American Museum Novitates.
La descripció de l'Almas també ha inclòs la revisió de dos exemplars perinatals (més o menys un més després del naixement) de Troodòntids procedents d'Ukhaa Tolgod que van ser descrits al 2009 com pertanyents al Troodòntid Byronosaurus. Pei i col·laboradors han trobat que moltes de les característiques considerades primerament com de Byronosaurus realment es troben en un conjunt de Troodòntids derivats mongols com una filera dental del maxil·lar que arriba a l'extrem posterior de l'os. A més, també hi ha altres trets en aquests individus perinatals que els allunyen del Byronosaurus i els acosten a altres tàxons com el Saurornithoides i l'Almas, com entre 13 i 15 dents maxil·lars (el Saurornithoides en té 19 i l'Almas en té 17, mentre que un Byronosaurus en té 30) i l'estructura del proòtic (os de la caixa craniana que envolta l'orella), i fins i tot d'altres que els acosten encara més a l'Almas com ara l'absència d'una ranura lateral a la part anterior del dentari (un dels caràcters que diferencia al nostre protagonista). D'aquesta manera, els dos espècimens perintals d'Ukhaa Tolgod poden tindre com a espècie més propera a l'Almas, encara que és possible que no siguin el mateix tàxon.

Reconstrucció d'un Almas.
Foto: Tomozaurus.