salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dimarts, 2 de gener del 2018

Els dinosaures de l'any 2017: Teròpodes argentins.

En la primera entrada del 2018, us presento tres Teròpodes argentins, d'èpoques i grups diferents però tots ells amb el sufix llatí -venator ("caçador"), les descripcions dels quals han estat publicades al ja passat any 2017 a la revista paleontològica per excel·lència de l'Argentina: Ameghiniana. Es tracten del Luciavenator bonoi, el Pandoravenator fernandezorum i el Powellvenator podocitus.

LUCIANOVENATOR BONOI

El Lucianovenator bonoi va ser presentat a l'Ameghiniana pels argentins Ricardo Martínez i Cecilia Apaldetti (Universitat Nacional de San Juan) l'11 de maig del 2017. Prové cronològicament del Triàsic superior Norià-Retià (203 M.A.), pel que pertany a l'inici de la història evolutiva dels dinosaures. Dins dels Teròpodes, forma part del grup més característic del trànsit Triàsic-Juràssic: els Celofisoïdeus. Aquests Teròpodes primitius, de mida petita i coll llarg són comuns a Àfrica, Àsia i Amèrica del Nord, però gairebé desconeguts a l'Amèrica del Sud. A més, el registre triàsic del gran clade de Teròpodes del qual en són la base, els Neoteròpodes (Neotheropoda), també és molt escàs comparat amb el de Teròpodes més primitius com els Herrerasaures.
El Lucianovenator prové del jaciment Quebrada del Puma, situat administrativament a la província de San Juan (nord-oest de l'Argentina) i geològicament a la Formació Quebrada del Barro de l'època esmentada en el paràgraf anterior, L'holotip d'aquest Celofisoïdeu es tracta d'un esquelet parcial compost d'una seqüència articulada de vèrtebres que va des de la tercera cervical fins a la quarta dorsal, un sacre compost de cinc vèrtebres i un isqui i un pubis sense els seus respectius extrems distals. Aquest holotip es troba acompanyat per tres sacres més, una vèrtebra caudal i l'extrem proximal d'una tíbia dreta, Respecte a l'etimologia del Lucianovenator, tant el nom genèric com l'específic homenatgen persones, el primer a en Luciano Leyes (un habitant de la localitat de Balde de Leyes que va descobrir els ossos del dinosaure al 2001 i va avisar a en Martínez de la troballa) i el segon, bonoi, a en Tulio de Bono (autoritat principal de la Secretaría de Ciencia, Técnica e Innovación del Govern de San Juan, que col·labora en la recerca paleontològica dels dos autors de la descripció a la província).

La sèrie de vèrtebres de l'holotip del Lucianovenator.
Foto: Martínez & Apaldetti (2017)/Ameghiniana.
Entre els caràcters de diagnòstic del Lucianovenator es troben apòfisis espinoses de les vèrtebres cervicals amb una sèrie de tres fosses i costelles cervicals amb una llargada equivalent a cinc centres de les vèrtebres respectives. En l'anàlisi filogenètica, el Lucianovenator forma un clade dins del grup clàssic dels Celofisoïdeus, els Celofísids, junt amb el Coelophysis rhodesiensis (Juràssic inferior de Zimbabwe) i el Camposaurus arizonensis (Norià d'Arizona). Aquest grup és el tàxon germà d'un altre clade format pel Lepidus praecisio (Norià de Texas) i l'espècie típica de Celofísid Coelophysis bauri (Norià d'Arizona i Nou Mèxic). Els Celofísids els acaben de completar el tàxon xinès Panguraptor lufengensis i el Syntarsus kayentakatae (Juràssic inferior d'Arizona). La matriu d'en Martínez i l'Apaldetti també recupera alguns tàxons del trànsit Triàsic-Juràssic moltes vegades considerats com Celofisoïdeus més basals (Dilophosaurus, Liliensternus...) fora d'aquest grup i els considera com una successió d'espècies abans de l'aparició del clade més derivat i exclusiu Averostra (Ceratosaures i Tetanurs), emostrant d'aquesta manera una divisió en la base evolutiva dels Neoteròpodes.

Anàlisi filogenètica dels Teròpodes basals de Martínez & Apaldetti, amb el Lucianovenator inclòs, on també s'indica l'origen geogràfic de cada tàxon.
Foto: Martínez & Apaldetti (2017)/Ameghiniana.
El Lucianovenator representa el Celofísid del Triàsic més jove cronològicament. El nou tàxon argentí entra en contacte amb la distribució del registre fòssil d'aquests dinosaures (i també dels Teròpodes fora de Neotheropoda) durant la darreria del Triàsic, el qual es troba restringit a Amèrica del Nord, mentre que al Juràssic inferior ja es troben altres àrees del món. Aquesta dicotomia dóna suport a la hipòtesi de que el Triàsic superior va estar caracteritzat pel regionalisme en l'organització de la fauna, regionalisme seguit per una homogeneïtat faunística en tot el Pangea durant el Juràssic inferior, encara que no es descarta un caràcter més parcial del registre fòssil en la primera època en comparació amb l'última.

Reconstrucció d'un Lucianovenator.
Foto: Jorge González.

PANDORAVENATOR FERNANDEZORUM

Saltem temporalment del Triàsic superior al Juràssic superior i taxonòmicament dels Celofisoïdeus als Tetanurs de les mans de l'alemany Oliver Rauhut i l'argentí Diego Pol, els quals van presentar el Pandoravenator fernandezorum l'1 de novembre, El Pandoravenator prové del jaciment Caja de Pandora (al qual es refereix el nom genèric del Teròpode) situat a prop de la localitat de Puesto Almada (província de Chubut, sud de l'Argentina) i que forma part de la Formació Cañadón Calcáreo (Juràssic superior Oxfordià-Kimmeridgià, 155 M.A.). Es tracta del primer Teròpode d'aquest horitzó geològic i el segon que s'identifica al Juràssic superior d'Amèrica del Sud després del Chilesaurus. El Pandoraventor es basa en vàries restes fragmentàries que va ser recuperades a Caja de Pandora entre el 2002 i el 2017 i que s'han atribuït totes al mateix individu degut a que es van trobar en una àrea molt petita i presenta una mida i una morfologia semblants, encara que només s'han considerat com l'holotip una part concreta d'aquests fòssils (corresponents a les extremitats posteriors) en el cas que investigacions futures demostrin si hi ha més d'un individu, o no, a Caja de Pandora. El nom específic fernandezorum homenatja a la família Fernández que ha ajudat en les expedicions del Museo Paleontológico Egidio Feruglio (en el qual treballa Diego Pol) a Chubut.

Vèrtebres caudals de l'holotip del Pandoravenator.
Foto: Rauhut & Pol (2017)/Ameghiniana.
L'holotip del Pandoravenator està compost per un seguit de fragments de fèmurs, tíbies, peronés, astràgals, calcanis, altres tarsians, metatarsians i falanges tant de la cama dreta com de l'esquerra. Els paratips inclouen vèrtebres caudals i fragments de l'escàpula-coracoides i de l'húmer. El Pandoravenator es diagnostica per caràcters com un astràgal amb tubercles (protuberàncies) adjacents al contacte amb el calcani, un procés ascendent de l'astràgal (zona de contacte amb la tíbia) en forma de làmina i amb contorn triangular i un metatarsià III constret entre els seus equivalents II i IV. En Rauhut i en Pol van utilitzar tres matrius filogenètiques per esbrinar la posició evolutiva del Pandoravenator, i tots tres van recuperar al nou tàxon argentí com un Tetanur basal, encara que els resultats ja variaven a l'hora de buscar relacions més específiques. La posició de Tetanur del Pandoravenator està suportada per caràcters com xebrons caudals en forma d'L, una cresta a la cara lateral de la tíbia per a la connexió amb la tíbia i còndils (prominències òssies que formen part d'una articulació) de l'astràgal estesis cap amunt. I la condició de Tetanur basal està basada a partir de trets com un còndil fibular (contacte amb el peroné) de la tíbia que es troba en contacte amb la cresta cnemial típica d'aquest os apendicular.

Extrem distal de la tíbia, astràgal i calcani drets de l'holotip del Pandoravenator.
Foto: Rauhut & Pol (2017)/Ameghiniana.
La part del cos que més caracteritza al Pandoravenator és el tars, ja que els seus ossos presenten una mescla de caràcters basals i derivats que obren noves finestres en l'evolució d'aquest element entre els Teròpodes més primitius i els Tetanurs. Les característiques del tars dels Teròpodes primitius que inclou el Pandoravenator són una fossa profunda en la zona de contacte amb l'astràgal de la tíbia i un procés ascendent de l'astràgal de contorn triangular i poca alçada. Per la seva banda, els trets propis dels Tetanurs són l'extensió del procés ascendent de l'astràgal cap als costats del contacte amb la tíbia i un contorn triangular de l'extrem distal de la tíbia. I les sorpreses respecte al procés ascendent de l'astràgal del Pandoravenator no acaben aquí perquè aquest presenta una ranura profunda i contínua que ha estat interpretada per en Rauhut i en Pol com la connexió entre dos nuclis d'os que estarien en l'origen de l'astràgal. Aquest fenomen també es troba en les aus i ha servit per relacionar una estructura del mateix tipus en la mateixa part de l'astràgal en altres Tetanurs basals i també en Teròpodes més basals com els Ceratosaures. Això implica que aquest caràcter ja no és propi de les aus i que ja es trobava present en els Teròpodes no-aviaris des de com a mínim la divergència d'Averostra en els Ceratosaures i els Tetanurs, que s'hauria produït a finals del Juràssic inferior.

Comparació entre l'astràgal esquerre del Pandoravenator (esquerra) i del Tetanur basal típic Allosaurus (dreta).
Foto: Rauhut & Pol (2017)/Ameghiniana.

POWELLVENATOR PODOCITUS

Tornem en aquest cas a parlar d'un Celofisoïdeu del Triàsic superior. El Powellvenator podocitus va ser presentat per en Martín Ezcurra (Museo Argentino de Ciencias Naturales, Buenos Aires) el 14 d'agost i es converteix d'aquesta manera en el segon Celofisoïdeu d'Amèrica del Sud. El Powellvenator està basat en un seguit de restes procedents de la Formació Los Colorados (Triàsic superior Norià, Argentina nord-occidental) que es van descriure com pertanyents a altres tipus de rèptils per part del gran paleontòleg argentí José Bonaparte, més concretament un parell d'extremitats posteriors com del Pseudosuchia (la gran branca dels Arcosaures que dóna lloc als cocodrils) Riojasuchus tenuisceps al 1969 i un esquelet parcial sense crani amb una vèrtebra cervical i fragments de les cames com d'un Teròpode Celurosaure indeterminat al 1972.

Fragment de tíbia de Powellvenator.
Foto: Ezcurra (2017)/Ameghiniana.
El nom genèric Powellvenator fa referència al difunt paleontòleg Jaime Eduardo Powell, mentre que el nom específic podocitus vol dir "peu veloç" en llatí. Entre els caràcters de diagnòstic del Powellvenator es troben una expansió arrodonida a la porció anterior de l'astràgal, un calcani amb una vora d'os projectada cap als costats i un metatarsià II amb un eix molt reduït. L'anàlisi filogenètica recupera al Powellvenator dins dels Celofisoïdeus com el tàxon germà dels Celofísids i de l'espècie alemanya del Norià Procompsognathus triassicus

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada