salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dissabte, 31 de març del 2018

Icnites de dinosaures a la Península Ibèrica: Sauròpodes (tercera i última part).

Tercera part de l'entrada dedicada al registre fòssil d'icnites de Sauròpodes a la Península Ibèrica (enllaços a la primera i la segona parts), on es parlarà de les petjades de colls llargs trobades als jaciments del Juràssic superior de la costa asturiana.
La majoria de les icnites de Sauròpodes trobades als penya-segats asturians consisteixen en peces aïllades que no presenten marques de la morfologia de la mà o del peu. A més, les superfícies petites i algunes vegades verticals dels jaciments no són propícies a la conservació de rastres sencers (i això sense tenir en compte les impressions que es troben en roques separades dels penya-segats). Tot i això, s'han pogut trobar alguns conjunts d'icnites mà-peu o fragments de rastres i també icnites individuals amb marques de la pell del productor, dels quals es parlarà més avall. Respecte al tipus d'icnita, s'han identificat exemplars tant de mesura ampla i mida petita (Brontopodus) com de mesura estreta i mida gran (Gigantosauropus), sent aquest últim morfotip característic d'Astúries. Aquesta combinació també es dona en els jaciments d'icnites de Sauròpodes de la contemporània Formació Morrison a l'oest nord-americà, on el Gigantosauropus és substituït pel Parabrontopodus produït probablement per Diplodòcids.

Dibuix dels tipus d'icnites de Sauròpodes identificades a Astúries.
Foto: Lockley et al. (2008)/Oryctos.
Alguns exemples d'associacions mà-peu i fragments de rastre del registre asturià es troben en un bloc de roca caigut del jaciment Acantilados de Quintuelles (terme municipal de Villaviciosa), on tant les icnites de les mans com les dels peus tenen marques dels dits, i als penya-segats de Tereñes (terme municipal de Ribadesella), on s'han trobat 16 icnites pertanyents majoritàriament als peus i de 38 cm de longitud amb l'addició d'un parell mà-peu de la part dreta del productor. En un principi es va suposar que van ser fetes per un Sauròpode de mida petita (1,52 m d'alçada, icnogènere Brontopodus), però es van reinterpretar com pertanyents a un Estegosaure (icnogènere Deltapodus) al 2007. Per tant, ens trobem davant d'un cas en que unes icnites passen de ser d'un grup de dinosaures a un altre degut a la presència, en aquest cas, de pocs trets anatòmics preservats.

Rastre de Deltapodus dels penya-segats de Tereñes atribuït originalment a un Brontopodus.
Foto: Lockley et al. (2008)/Oryctos
Les icnites de Sauròpodes asturianes amb presència de marques de pell tenen escates d'entre 5 i 45 mm que s'assemblen a les impressions procedents d'altres parts del cos. Entre elles hi destaquen tres exemplars procedents dels penya-segats de Villaviciosa (que formen part geològicament de la Formació Lastres, Juràssic superior Kimmeridgià) que van ser descrits l'any 2001. El primer, catalogat com JVLCI-349, té forma de mitja lluna (pel que seria la impressió d'una mà) i presenta escates hexagonals d'entre 5 i 7 mm acompanyades d'estructures allargassades que es produirien pel contacte de l'autòpode del dinosaure amb un substrat fangós que seria el predominant en l'ambient deltaic que hi hauria a la Formació Lastres en el moment de la seva sedimentació. El segon, catalogat com JVLCS-a, té forma irregular degut a que ha estat deformada per altres petjades circumdants i mostra escates poligonals d'entre 4 i 7 mm. El tercer, catalogat com JVLCS-b, té un perfil ovalat i les escates que preserva no estan tan ben conservades com en les altres dues icnites però són més grans, d'entre 20 i 25 mm. Hi ha la possibilitat de que algunes d'aquestes icnites siguin d'Estegosaures ja que en espècimens d'aquestes s'hi han trobat escates semblants.

Foto de l'icnita JVLCI-349, on es poden veure les escates a la part superior d'aquesta i les estructures allargades a la part inferior.
Foto: Lires et al. (2001)/Publicaciones del Seminario de Paleontología de Zaragoza
Però segurament el jaciment d'icnites de Sauròpodes més destacat a Astúries és la platja de La Griega (terme municipal de Colunga), ja que es tracta de la localitat tipus del Gigantosauropus. En aquesta platja s'hi poden observar un bloc caigut de gres amb dues icnites de dinosaures quadrúpedes conservades com a contramotlles (petjades farcides de material rocós, en aquest cas gres) i que s'han atribuït a Sauròpodes per presentar una la forma ovalada del peu dels colls llargs i l'altra la forma semilunar de la mà dels mateixos dinosaures, grans icnites arrodonides en sediments calcaris que poden arribar a fer 1,25 m (estant entre les més grans del registre icnològic de dinosaures a nivell mundial i sent, a més, els exemplars tipus del Gigantosauropus) i un rastre de 5 m amb 8 icnites més petites tant manuals com pedals (21 cm de longitud per a les mans i 43-63 cm de longitud per als peus).

Dibuix del rastre tipus del Gigantosauropus al jaciment de La Griega.
Foto: García-Ramos et al. (2008)/XXIV Jornadas de la Sociedad Española de Paleontologia.
A l'igual que el rastre de Deltapodus de Tereñes, els rastres de La Griega tenien en principi una altra identitat, amb la diferència que la seva identificació com producte d'un Sauròpode és la interpretació acceptada actualment. El Gigantosauropus va ser descrit pels paleontòlegs alemanys Mensink i Mertmann al 1984 com un icnogènere de Teròpode i va guanyar fama al ser considerades, amb uns suposats 1,35 m de diàmetre, les icnites de dinosaures més grans del món, havent-hi fins i tot una reconstrucció de la possible realització d'una icnita Gigantosauropus per part d'un Teròpode al Museu d'Història Natural de la ciutat alemanya de Dortmund. A partir dels anys 90, varis paleontòlegs van comprovar que el material a partir del qual es va diagnosticar el Gigantosauropus realment pertanyeria a Sauròpodes per la seva mida, massa gran com per haver-les produït un Teròpode, i pel seu contorn arrodonit. Al 2001, es va reinterpretar el rastre de petites icnites de La Griega com un rastre de Brontopodus a partir de la separació d'entre 20 i 40 cm que hi ha entre les impressions dels autòpodes esquerres i drets i una velocitat de pas atribuïda al productor de 2,7 km/h, corresponent a una marxa lenta pròpia d'un dinosaure quadrúpede. Aquest mateix estudi també va considerar com de Brontopodus una icnita amb un contorn suposadament tridàctil que va fer que es classifiqués en un principi, també per part de Mensink i Mertmann, dins de l'icnogènere de Teròpode Hispanosauropus, ja que la forma aparentment tridàctila és donada per un seguit d'esquerdes que transcorren per l'interior de l'icnita. La conclusió que va extreure aquest treball és que tant el Gigantosauropus com l'Hispanosauropus serien nomina nuda (nomenclatures científiques que no són vàlides perquè no s'ha pogut donar una descripció adequada del material que ha rebut aquesta etiqueta). Al 2007 hi va haver una nova anàlisi del material original del Gigantosauropus i es va considerar un nomen dubium (nomenclatura científica que no es pot considerar vàlida perquè no es pot aplicar a un material d'estudi concret, semblant a nomen nudum però utilitzat més àmpliament) degut a que no presenta cap diagnòstic major al de Sauròpode de gran mida per l'absència de caràcters propis en la morfologia dels dígits o en la heteropodia, fent que sigui un nom vàlid per aquestes icnites tipus però no per a altres fòssils que hi podrien pertànyer i que no es pugui interpretar com un tàxon sinònim d'altres icnogèneres de Sauròpodes de mesura estreta. Aquest mateix estudi va acabar de confirmar que la mida màxima de les icnites gegants de La Griega es reduia de 1,35 a 1,25 cm com a màxim.

Foto de la reconstrucció errònia del Gigantosauropus com una icnita de Teròpode al Museu d'Història Natural de Dortmund vista des de dalt (A) i des del costat dret (B).
Foto: Lockley et al. (2007)/Ichnos.

Foto de la icnita de Brontopodus, considera anteriorment com una petjada de Teròpode, de La Griega.
Foto: TripAdvisor España.

dilluns, 26 de març del 2018

Icnites de dinosaures a la Península Ibèrica: Sauròpodes (segona part).

Segona part de l'entrada dedicada al registre fòssil d'icnites de Sauròpodes a la Península Ibèrica (enllaç a la primera part), en la qual es parlarà sobre les identificades a la zona clàssica d'icnites de dinosaures de la Conca de Cameros (Burgos, Sòria, La Rioja), a més del més escàs registre de la Regió de Múrcia.
Dintre de la gran extensió de jaciments d'icnites de finals del Juràssic superior i de principis i mitjans del Cretaci de la Conca de Cameros, els Sauròpodes són un grup de dinosaures amb presència escassa en una regió on hi predominen les icnites tridàctiles de Teròpodes i Ornitòpodes, encara que des dels anys 90 la seva presència ha anat augmentant. I les petjades de Sauròpodes normalment no deixen veure molts trets anatòmics, reduint-se moltes vegades a marques arrodonides. Malgrat això, fins al 2010 es van poder identificar fins a quatre morfotips diferents només a la Formació Huertéles (Cretaci inferior Berriasià, Sòria), dos dels quals fins i tot es van descriure com a icnoespècies: Parabrontopodus distercii (relacionat amb els Sauròpodes de rastres de mesura estreta) i Brontopodus oncalensis (relacionat amb els Sauròpodes de rastres de mesura àmplia).
El morfotip I d'icnita de Sauròpode de la Formació Huérteles es caracteritza per ser de mesura estreta (només hi ha 5 cm de separació entre cada impressió), les icnites de les mans tenen forma semicircular i les dels peus tenen forma triangular i té un índex d'heteropodia baix en que l'àrea del peu només és poc menys del doble que l'àrea de la mà. El morfotip II és de mesura ampla, té un índex d'heteropodia en que l'àrea del peu és tres vegades major que la de la mà i les icnites de les mans tenen forma semicircular tirant a oval mentre que les dels peus són de forma totalment oval. El morfotip III, que correspon al Brontopodus oncalensis, té un índex d'heteropodia en que l'àrea del peu és poc més del doble que l'àrea de la mà, hi ha una separació entre impressió de 10 cm (longitud amb la qual ja pot es considerar que és un rastre de mesura àmplia) i té tant les icnites de les mans com les dels peus de forma arrodonida. El morfotip IV, corresponent al Parabrontopodus distercii, té un índex d'heteropodia en que l'àrea del peu és tres vegades més gran que la de la mà, les icnites de les mans tenen forma semicircular mentre que les dels peus tenen forma triangular i, en les millor conservades, la marca dels dits I i V. La presència de rastres de Sauròpodes dels dos tipus al trànsit entre el Juràssic i el Cretaci és important tenint en compte que els rastres de mesura estreta són més característics del Juràssic mentre que els de mesura estreta del Cretaci, dicotomia que es relaciona en les restes òssies en el canvi del predomini dels Sauròpodes no-Titanosauriforms pels Titanosauriforms.

Fotos i dibuixos d'exemplars dels varis tipus d'icnita de Sauròpode trobats a la Formació Huérteles.
Foto: Castanera et al. (2010)/Cidaris.
Una altra unitat geològica de la Conca de Cameros a la província de Sòria on s'han identificat d'icnites de Sauròpodes és el Grup Urbión (Cretaci inferior Barremià-Aptià). D'aquest horitzó, més concretament del jaciment d'El Majadal, es va descriure al 2013 la primera impressió de coll llarg que conservava la morfologia del peu. Es tracta d'una petjada del peu esquerre amb forma subtriangular que preserva les marques dels cinc dits. El dit I es dirigeix cap endavant, els dits II i III tenen orientació antero-lateral i els dits IV i V es dirigeixen cap al costat, sent important assenyalar que l'orientació del dit I és única d'aquest exemplar en tot el registre d'icnites de Sauròpodes del Cretaci inferior. Una disminució de l'àrea del peu en la zona del taló ha servit per catalogar aquesta petjada dins del icnogènere Brontopodus i, comparant amb el registre ossi dels Sauròpodes del Cretaci inferior del Sistema Ibèric i altres icnites que ja s'havien trobat a El Majadal, es va deduir que el productor de la impressió seria un Titanosauriform a partir d'una part davantera de l'icnita més ampla que la posterior i un taló arrodonit.

Foto i dibuix de la icnita amb conservació de la morfologia del peu d'El Majadal.
Foto: Castanera et al. (2013)/Geogaceta.
Els jaciments d'icnites de dinosaures de la província de Burgos pertanyen a la Formació Rupelo (Juràssic superior Titonià-Cretaci inferior Berriasià) i un dels jaciments que la conformen és Las Sereas, on hi ha 14 afloraments amb impressions. En un d'ells, Las Sereas 7 hi ha 3 rastres de Sauròpodes que presenten una morfologia diferents a la d'altres rastres trobats a la Conca de Cameros que van ser descrits al 2015. Aquests estan compostos per icnites dels peus més llargs que amples, amb forma rectangular i que conserven les marques de quatre dits i per icnites de les mans més amples que llargues i de forma oval, a més de que totes són de mesura estreta i tenen una heteropodia corresponent a una àrea del peu que és igual a 2,5 cops la de la mà. Es diferencien tant del Brontopodus com del Parabrontopodus/Breviparopus com del Polyonyx, encara que és amb aquest últim icnotàxon al qual s'assembla més, pel que es va classificar com aff. (afí a) Polyonyx. Els autors de la descripció de la icnita sospiten que es diferent de la resta de les trobades al trànsit Titonià-Berriasià de la Península perquè viuria en un hàbitat diferent al de la resta, que correspondria a una llacuna. Tots els rastres de Sauròpode de Las Sereas 7 correspondrien al mateix tàxon i els seus productors haurien passat en moments diferents, sense que hi hagi evidència de gregarisme.

Dibuix dels rastres d'aff. Polyonyx de Las Sereas.
Foto: Torcida Ferández-Baldor et al. (2015)/Journal of Iberian Geology.

El registre d'icnites de Sauròpodes de La Rioja destaca perquè alguns jaciments s'han trobat rastres que indiquen una conducta gregària dels seus productors, tal com va demostrar un treball publicat al 2014. Els tipus de disposició de rastres que poden demostrar aquest comportament són la presència de rastres paral·lels tant del mateix icnotàxon com de varis o rastres del mateix tipus dipositats sense una direcció clara que podria ser degut en que es van produir en un lloc de reunió dels animals (un fenomen conegut com a acumulació). Del primer tipus només se'n va identificar un cas al jaciment de San Martin 1 (Grup Urbión), mentre que del segon tipus se'n va trobar vuit a quatre jaciments (Era del Peladillo, Grup Enciso, Cretaci inferior Aptià; El Robledo, Grup Urbión; Trevijano, Grup Ocala, Cretaci inferior Berriasià i Soto, Grup Ocala). Totes les evidències indiquen que els Sauròpodes riojans es mourien en grups homogenis, tots d'ells de mida mitjana, el qual concorda amb la hipòtesi d'aquests dinosaures es segregarien petits grups per edat. Parlant ara de rastres individuals, un altre jaciment de La Rioja a destacar és Los Cayos, on el seu nivell S9 es va trobar un rastre de 5 icnites d'un Sauròpode, de les quals una de la mà esquerra està bastant ben conservada amb la presència de les marques dels cinc dits. Els dits I i V presenten un desenvolupament semblant i el dit III és molt ample, el que indica que el productor seria un Sauròpode derivat, fent que s'assignés l'impremta a l'icnogènere Titanosaurimanus, que correspondria a un Titanosaure o al menys a un Titanosauriform. El rastre de Los Cayos S9 és tant fragmentari que no se sap si és de mesura ampla o de mesura estreta, encara que les hipotètiques relacions filogenètiques del Titanosaurimanus indiquen que podria tractar-se del primer tipus.

Foto i dibuix de l'agrupació de rastres de Soto 2, creada per una hipotètica agrupació de Sauròpodes.
Foto: García-Ortiz & Pérez-Llorente (2014)/Journal of Iberian Geology.

Foto i dibuix de la icnita de Titanosaurimanus del rastre de Los Cayos S9, a més de la seva situació dins d'aquest.
Foto: Moratalla & Hernán (2008)/Estudios Geológicos.
Encara que en una proporció molt menor que a la rica Conca de Cameros, a la Regió de Múrcia, regió on els fòssils de dinosaures en general són molt poc comuns, també s'han trobat icnites de Sauròpodes. De fet, les primeres petjades de dinosaure descrites en aquesta comunitat autònoma al 2006 són de coll llarg. Són un conjunt de 16 impressions que es van trobar al jaciment de La Fuente del Pinar (Yecla), dins de la Formació Utrillas (Cretaci inferior Albià), i es van catalogar com pertanyents a Sauròpodes per formar parells d'icnites ovalades i icnites semilunars que es correspondrien als peus i a les mans, respectivament, el no mostrar marques dels dits o d'altres estructures dels autòpodes i la presència d'un seguit de forats al voltant de les impressions que correspondrien a la dinoturbació (la deformació del sediment formada pel pas d'un dinosaure) produïda per l'autor d'aquestes.


Foto i dibuix de 3 de les 16 icnites del jaciment La Fuente del Pinar.
Foto: Pérez-Llorente et al. (2006)/Geogaceta.

dissabte, 24 de març del 2018

Anomalipes zhaoi, nou Oviraptorosaure del Cretaci superior de la Xina.

El 22 de març es va publicar a la revista Scientific Reports la descripció, per part d'un equip paleontològic encapçalat per Yilun Yu (Universitat de Beijing) i que inclou a un dels gran experts en Teròpodes asiàtics com és Xing Xu (Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia, Beijing), d'un Teròpode Oviraptorosaure procedent dels sediments del Cretaci superior del Grup Wangshi (ciutat de Zhucheng, província de Shandong, nord-est de la Xina), sent el segon Teròpode que s'identifica en aquest horitzó geològic després del Tiranosàurid Zhuchengtyrannus. El nom del nou tàxon d'Oviraptorosaure s'anomena Anomalipes zhaoi i està basat en una extremitat posterior esquerra que inclou el fèmur, la tíbia, el peroné el metatarsià III i dues falanges. Els ossos s'han considerats pertanyents al mateix animal degut a que es van trobar en una superfície molt petita i no hi havia a prop més fòssils de Teròpodes. El nom genèric Anomalipes significa "peu estrany" en llatí, degut a que el peu del dinosaure té una configuració bastant diferent respecte dels seus congèneres, i el nom específic homenatja al paleontòleg xinès Xijin Zhao, que ha contribuït especialment en el coneixement dels dinosaures del Grup Wangshi.

Fèmur (a, b, c, d i e), tíbia (f, g, j) i peroné (h, i) esquerres de l'holotip de l'Anomalipes.
Foto: Yu et al. (2018)/Scientific Reports
L'Anomalipes es caracteritza per la presència d'un cap femoral estret i desviat cap endarrere, una cresta a la cara lateral del fèmur, una superfície articular proximal del metatarsià III (la que el connecta amb el tars) de forma triangular i una tercera falange del dit II del peu amb una ranura lateral. L'Anomalipes s'ha identificat com un Oviraptorosaure a partir d'un trocànter (estructura òssia prominent adjunta al cap femoral, que són normalment 4 en els Teròpodes, un més que en els mamífers) addicional i un petit quart trocànter (el qual es troba absent en altres Teròpodes Celurosaures derivats com els Troodòntids i els Dromeosàurids). I, dins dels Oviraptorosaures, l'Anomalipes es troba dins de la branca dels Quenàgnatids, majoritàriament més esvelts i majors de mida que els seus cosins Oviraptòrids, amb una extremitat especialment allargada, un peu que no arriba a ser arctometatarsalià (com si que el tenen altres membres del clade) però que inclou un metatarsià III amb l'extrem proximal comprimit i una relativa fusió dels tarsians distals i dels metatarsians. L'anàlisi filogenètica de l'Anomalipes el situa, dins dels Quenàgnatids, com el tàxon germà del gegantesc Gigantoraptor, el que indica la presència d'una radiació de Quenàgnatids típicament asiàtica (tenint en compte que la majoria de dinosaures d'aquest grup s'han trobat a Amèrica del Nord, en contraposició als Oviraptòrids exclusivament asiàtics).

Elements pedals de l'holotip de l'Anomalipes: metatarsià III (a, b, c, d, e, f), falange 1 del peu IV (g, h, i, j) i falange 3 del peu II (k, l).
Foto: Yu et al. (2018)/Scientific Reports.
La gran disparitat de mida entre dues espècies emparentades de tant a prop com l'Anomalipes (+/- 50 kg de pes) i el Gigantoraptor (més de 3230 kg de pes) ha estat el pretext per a Yu i col·laboradors de fer una una base de dades de les dimensions de totes les espècies d'Oviraptorosaures conegudes per poder establir semblances i diferències en aquest aspecte entre els varis llinatges de "lladres d'ous". Van aconseguir veure que els Oviraptorosaures basals del Cretaci inferior eren tots petits, amb un rang que va dels 5 als 18 kg, que els Oviraptòrids eren de mida petita-mitjana, amb un que va dels 11 als 85 kg, i que els Quenàgnatids eren majoritàriament de mida mitjana, entre els 49 i els 300 kg, a la vegada que presenten l'espectre més gran des dels només 3 kg del Microvenator (Cretaci inferior de Montana) fins a les dimensions titàniques ja esmentades del Gigantoraptor. Això suposa que el Quenàgnatid més gran és 1078 vegades més gran que el més petit (mentre que l'Oviraptòrid més gran és només 8 vegades que el més petit), el que també comporta que el grup de l'Anomalipes presentaria més varietat d'estratègies adaptatives que els Oviràptorids.

Arbre filogenètic simplificat dels Oviraptorosaures mostrat en relació a la mida dels tàxons representats amb els seus noms abreviats i la seva possible silueta. L'Anomalipes és el que es troba abreviat com Anom.
Foto: Yu et al. (2018)/Scientific Reports.

dissabte, 3 de març del 2018

Jinyunpelta sinensis, el primer cuirassat amb maça caudal.

El 27 de febrer es va donar a conèixer, en un article publicat a la revista Scientific Reports fet per un equip de paleontòlegs dirigits per Wenjie Zheng (Museu d'Història Natural de Zhejiang, Hangzhou, Xina), un nou dinosaure Anquilosàurid xinès que ha reescrit el que se sabia fins ara sobre un dels trets ossis més característics dels "dinosaures cuirassats", la maça caudal. El Jinyunpelta sinensis, tal com s'anomena el nou tàxon, prové d'un jaciment de la Formació Liangtoutang (Cretaci inferior-superior Albià-Cenomanià, 106-96 M.A.) situat al comtat de Jinyun de la província sud-oriental de Zhejiang. Per tant, és molt més antic que l'anterior Anquilosàurid amb el títol de posseir la maça caudal més vella, el Pinacosaurus del Campanià (80-75 M.A.) del nord de la Xina i Mongòlia, i, per tant, fa retrocedir en el temps l'aparició d'aquest caràcter interpretat com un mecanisme de defensa contra depredadors. A més, el Jinyunpelta és l'Anquilosàurid més meridional trobat a Àsia i el primer de la província de Zhejiang.

Reconstrucció d'un Jinyulpelta en comparació amb un humà.
Foto: Nobu Tamura.
El nom genèric Jinyunpelta vol dir "escut de Jinyun" en referència al comtat xinès on es van trobar els seus fòssils i afegint-li la terminació grega per escut habitual en els Anquilosàurids i els Nodosàurids, mentre que el nom específic sinensis homenatja a la Xina. El dinosaure ha estat descrit a partir de dos exemplars parcials trobats al 2013. Tot i que el material del Jinyunpelta es coneix des del 2008 i s'han desenterrat tres exemplars, aquests encara es trobaven en preparació en el moment de la publicació de la descripció. L'holotip està format per un crani gairebé complet, vèrtebres cervicals, dorsals i sacres, una maça caudal parcial, costelles dorsals, una escàpula dreta, una mà dreta parcial, un ili esquerre, els dos isquis, el fèmur esquerre i varis osteoderms. El paratip, per la seva banda, inclou una maça caudal, una tíbia esquerra i un peroné esquerre.

Fotos (esquerra) i dibuixos (dreta) del crani del Jinyunpelta en vistes lateral esquerra (a), ventrolateral esquerra (b), lateral dreta (c) i ventrolateral dreta (d).
Foto: Zheng et al. (2018)/Scientific Reports.
El Jinyunpelta presenta entre els seus caràcters de diagnòstic una fossa triangular al maxil·lar, dues cavitats ovals a la part posterior del nasal, una fossa antorbital present a l'articulació entre el maxil·lar, el lacrimal i el jugal i un postorbital exclòs en la formació de la vora posterior de l'òrbita ocular. El "cuirassat" xinès s'ha identificat com un Anquilosàurid per la presència de dos parells de banyes fetes d'osteoderm que es projecten des dels ossos cranials escamós i quadratojugal, d'obertures paranasals (cavitats adjacents als narius), una ornamentació cranial rugosa i tendons ossificats a la part posterior de la cua i l'absència de dents a la premaxil·la. A més, també s'ha inclòs dins de la subfamília més derivada dels Anquilosaurins (Ankylosaurinae) per posseir una vora contínua damunt de l'òrbita ocular formada pels supraorbitals, xebrons fusionats als seus respectius centres vertebrals i, com no podia ser menys, una maça caudal ben desenvolupada. De fet, l'anàlisi filogenètica ha revelat que el Jinyunpelta és el membre més basal dels Anquilosaurins, sent proper a tàxons com el Crichtonpelta (Albià de Liaoning) i el Pinacosaurus. Amb aquests s'hi assembla per tenir un crani més llarg que ample i una ornamentació de la part posterior del crani rugosa i irregular.

Arbre filogenètic calibrat temporalment dels Anquilosàurids amb el Jinyunpelta inclòs i indicant en vermell els tàxons que conserven maça caudal.
Foto: Zheng et al. (2018)/Scientific Reports
Centrem-nos ara en la maça caudal del Jinyunpelta. El mànec de la maça està format per les deu vèrtebres caudals més posteriors, les quals tenen apòfisis espinoses en forma de V o d'U i s'entrecreuen per formar una estructura rígida a la qual s'hi enganxen tendons ossificats als laterals. L'extrem de la maça està compost per dos grans osteoderms laterals i tres osteoderms centrals més petits, que tapen totalment les últimes vertebres. També és més llarg que ample, aplanat per baix i amb un contorn hexagonal. L'extrem de maça caudal del Jinyunpelta és més gran que la del Pinacosaurus procedent de la Formació Djadokhta de Mongòlia, el que indica que estructures d'aquest tipus amb un desenvolupament considerable van aparèixer en una posició bastant basal de l'arbre evolutiu dels Anquilosàurids i que la seva evolució va ser més complexa que un simple increment de mida, qüestionant d'aquesta manera la hipòtesi majoritària en l'actualitat, formulada al 2015 i que sosté que la formació de la maça caudal va ser a passos, formant-se primer el mànec abans que l'extrem.

Fotos (dalt) i dibuixos (baix) de la maça caudal del paratip del Jinyunpelta en vistes dorsal (a) i ventral (b).
Foto: Zheng et al. (2018)/Scientific Reports.